El passat dimarts 9 d’octubre la Periodista i Escriptora
Maruja Torres va visitar la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat
Autònoma de Barcelona. La conferència va gaudir d’un estil senzill i un cert to
humorístic.
Maruja Torres, nascuda a Barcelona, ex-corresponsal de
guerra al Líban i actual columnista del diari El País, ha rebut el Premi Nadal i el Premi Planeta i a més, ha
estat nomenada PROFESSORA HONORÀRIA de la Facultat de Comunicació.
FOTOGRAFIA. Maruja Torres / Directe Conferència
En un primer moment, va començar el seu discurs, parlant
de la precària situació en què es troba el món del periodisme, referint-se concretament
i de primera mà al cas de El País que
coneix de molt a prop. Afirma que el diari acomiadarà a cent trenta-vuit
periodistes; persones amb gran formació que seran reemplaçats per altres menys preparades
“gent d’oci” que per uns 800€/mes redactaran i expressaran només el que l’Estat
vulgui dir.
Després, de començar de manera seria i preocupant va seguir amb un to i una
visió més esperançadora, afirmant, que la generació del futur som nosaltres, i
que som també els que hem de portar solucions pel futur; aquest fet implica prendre
decisions i escollir, encara que a vegades siguin equivocades són totalment necessàries.
Opina que tot i que siguem la “la generació de la crisi”, si seguim treballant
i esforçant-nos, a poc a poc aquesta situació millorarà.
Més tard, va expressar de manera literal: “Si hi ha periodistes que donen
tot per bo, millor que es dediquin a la publicitat”. Assenyalant també, que les
facultats no són “una agència de donar
feina”. Per tant, no
es pot fer periodisme amb aquesta intenció perquè de ben segur que no serà
així. Per sort, va dir, ara tenim els peus a terra, però que sí que és veritat
que dins del periodisme no hi ha molta feina, costa molt trobar-ne.
Fent honor a la noticia periodística, va respondre a les cinc-sis
preguntes fonamentals que en formen part:
1.QUI? Maruja
Torres, dona de 69 anys i 48 en el món del periodisme. “No estic morta i a més, tinc molta mala llet”.
2.QUÈ? Comença
un curs, una carrera i posteriorment la vida professional
3. ON? A la
facultat, una realitat autèntica, som afortunats per poder venir aquí
4. QUAN? Ara
mateix i més endavant si es pot
5. PER QUÈ? És la
pregunta essencial de la vida, per què això, per què l’altre? Fer tal cosa per
millorar, per avançar, etc.
Fent referència, a la professió del periodisme va afirmar que no és un joc sinó un ofici que tampoc és
sacerdotal però sí que és com un servei públic, és a dir, destinat la població,
i que, per tant, ha de ser realitat i no fantasia, com és el cas de la
publicitat.
I pel que fa a la figura del periodista, l’anomena el contextualitzador,
és el periodista el que està per dir la veritat, és a dir, contextualitzar,
recordar els aspectes. El que hem de fer com a periodistes és FORMAR-NOS
especialment i s’ha d’escombrar molt per fer “fora a la merda” d’ara, és a dir, una mena de REGENERACIÓ, hem de
ser i serem els CREADORS, els que defensarem a mort la nostra veritat.
La periodista va fer un seguit de recomanacions: s’ha de
buscar l’excel·lència en tot el que es fa, però realment fa molt de temps que
s’ha deixat de buscar i va remarcar la importància que té el fet de tenir
memòria i ESPERANÇA, especialment
els joves. El sistema és pervers i va envers la gent,
es paga molt poc als joves per fer una feina de redacció durant llargues hores
i el que hem de fer és lluitar i rebel·lar-nos per cobrar “5.000€”(entre riures), pel que és nostre.
En obrir-se el torn de preguntes, alumnes majoritàriament de cursos
superiors, van poder formular-li les seves pròpies preguntes, a les que ella va
respondre de forma totalment propera, les idees principals, que es poden
extreure són:
En primer lloc, que segons la periodista s’hauria de fer reporterisme des
del primer dia en què els alumnes comencen la carrera mitjançant la recerca de
dades i la investigació de fonts, per després sortir preparats i va dir, que
segons el seu punt de vista, els professors haurien de treballar en els diaris.
Les seves últimes paraules van estar: “La
carrera del periodisme no és anar cap amunt, sinó que és com una sínia: amunt
i a baix. A vegades estàs a dalt, la gent t’aprecia, el que fas es publicar i
tens un bon sou però al dia següent no tens ni un contracte”.
Finalment, va acabar la conferència recomanant dos llibres: La exclusiva,
de l’ autora Magdalena
McAfee i ¿Cómo y por qué la crisis
del periodismo nos afecta a todos?.
-------------------------------------------
Úrsula Carqueijeda Molinillo / Barcelona (UAB)
.jpg)
